Text del Josep Vallverdú, el qual volem compartir amb vosaltres per tal de recordar al Joan Escolar, president de la Fundació, sempre entre nosaltres.
Una desena de famíies de Lleida vam fundar “Aspros” el 1962, sota l’empenta accelerada de Josep Eritja, que en fou l’impulsor. L’Escola ”Esperança” a La Bordeta fou el primer centre on vam veure els notres fills i filles fent sorprenents progressos dins la seva primera socialització.
No hi havia en tot el territori estatal sinó dos o tres centres per a nens discapacitats La complexitat del problema, les implicacions familiars i les comprensibles peticions d’acolliment que arribaven d’arreu ens aconsellaven una ampliació. Quina? Ens plovien sol·licituds de futur socis; les famílies endevinaven que la solució seria posar en mans expertes el dia a dia del seus fills .
Sobre el 1966 ja teníem el pre-projecte d’ un Centre obert i residencial. La darrera gran gestió d’Eritja fou comprar uns quants jornals de terra al seu poble, Sudanell, Amb el nom de “Casa Nostra s’edificà el complex amb sacrificis dels pares, diferents ajuts oficials ( no teníem Generalitat, tot calia demanar-ho a Madrid ) i el treball generós de l’arquitecte Lluís Domènech. Faltava trobar una persona que dirigís el centre que des que va obrir-se s’anava omplint d’ usuaris externs i interns.
Tres intents falliren; els directors primers no tenien les condicions exigibles. Per a un Centre amb tantes persones implicades era inexcusable una autoritat. I fou aleshores que aparegué Joan Escolar. Jo no sé en quin moment va caure del cel aquell ângel robust i inspirat. Estava ben a punt i vocacionalment inclinat a deixar-hi la pell. En molt poques setmanes dins els anys 70s, a “Casa Nostra” rutllava tot, des de la infermeria a la bugaderia, dels tallers a l’esbarjo, del menjador a la piscina, els despatxos i les visites, els dies feiners i els festius; quedava estructurat també l’esquema de monitors. Teníem un guía intel·ligent i emocionalment compromès: vivia per aquella aventura. Els pares i mares seguíem els seus passos amb un somriure encetat i els ulls humits.
L’Escolar tenia projectes: els acollits, molts encara adolescents, es farien grans. Quines solucions havien trobat altres països? Començà una sèrie de viatges per l’Estat, per Europa (Dinamarca) per Israel… …onsevulla que hi haguessin indicis de novetats. Personalment es féu una doctrina pràctica i l’aplicà. Era tan incansable com ho havia estat l’Eritja, però més científic –s’havia llicenciat en Psicología- i tenia, sobretot, un tracte exquisit. La preparació científica no excloïa descarregar un camió, menar el tractor o coure una cassola de tros!.
Els darrers anys treballava en contacte amb la nostra Universitat en cursets de psicología i sociología propis del seu àmbit profesional. Va impulsar de més a més, l’obertura de pisos a Lleida, que substituiren l’internat i van fer dels acollits uns ciutadans. I finalment presidí la nova fundació “Alosa”, per als d’edat avançada.
L’estimàvem tots, els acollits, les seves famílies, els monitors, la societat. La seva presència concitava immediatament empatia i desig de cooperació. En l’acte d’homenatge a la Universitat de Lleida el 20 de març de 2019 amb motiu de la seva jubilació, vaig expressar –i no sé si amb prou justicia- l’admiració i agraïment que li devíem les famílies, i més encara aquells que l’ havíem acompanyat tan de prop llargs anys. El continuem tenint present perquè és encara i serà sempre una llum en el nostre camí i el dels nostres fills. Beneït sigui .